divendres, 16 de desembre del 2016

“A vegades quan vaig a la revisió penso: i si torna a reaparèixer?”


Marc Planchat Amenós

Tinc 23 anys. Vaig néixer a Barcelona. M'acabo de graduar en Biologia i estic fent un màster en Antropologia Biològica. De cara al futur m'agradaria treballar en un laboratori. Sóc amant del futbol i de les sèries. La meva passió, la muntanya.  



Estudiant un màster i amb una carrera a l’esquena. Com estàs laboralment parlant?
Actualment no treballo. En la meva especialitat, com en moltes altres, la situació laboral no està gaire bé, i menys aquí a Espanya.

Quines previsions tens de cara al futur?
Jo vull treballar en allò que més m’agrada, en un laboratori de genètica. El lloc no el sé. On sigui. Probablement haig de sortir d’Espanya, no ho sé... De moment el que vull és acabar el màster amb tranquil·litat i de cara l’any vinent aprofitar totes les oportunitats laborals que em vagin sorgint.

A quins països està bé actualment la biologia? És a dir, a quins països podries dirigir-te per a poder treballar?
La biologia millor que a Espanya està a tot Europa, però realment on està molt bé és pel nord. La meva intenció, de moment, és no sortir del país, però el que està clar és que abans de no fer res aquí marxaria. És una decisió molt difícil.

Una de les raons per les quals has estudiat biologia és pel tumor que vas patir de ben petit?
No, no té res a veure... pot ser que inconscientment sí que tingui alguna relació. Però la raó per la que jo vaig estudiar biologia és perquè tant a quart d’ESO com a Batxillerat em vaig adonar que les ciències, concretament la genètica, era el que més m’agradava. A mi les lletres no m’han agradat mai. Jo al col·legi no podia ni amb el català ni amb el castellà. Se’m feia molt difícil.

Què ens pots explicar del tumor?
Es tracta d’un tumor benigne al cervell, un ependimoma. És un tumor no gaire comú i que és més freqüent en nens.

Com te’l van detectar?
Me’l van detectar degut a un cop de cap que em vaig donar al zoo de Barcelona, concretament a l’amfiteatre on actuaven els dofins. Estava juntament amb la meva família i amb uns amics quan vaig caure i em vaig donar un fort cop que em va fer estar molta estona queixant-me del dolor. Com no parava de plorar els meus pares van decidir portar-me a l’hospital. Va ser allà quan me’l van detectar. El tumor me l’haguessin acabat diagnosticant igualment, però gràcies al cop que em vaig donar me’l van poder detectar abans.

Tens alguna imatge d’aquella època?
Poques però sí. De la primera operació recordo ben poc. Era molt petit, tenia quatre anys. De la segona, amb sis anys, tinc més imatges. Recordo per exemple despertar-me quan va acabar l’operació. No sabia exactament on era ni què estava passant. Estava molt desorientat. Recordo poques coses d’aquella època la veritat. Era massa petit.

T’han afectat d’alguna manera les operacions a les que et vas sotmetre?
Em va afectar la radiocirurgia que em van fer l’any 2000. En aquella vaig perdre un 35% d’audició a l'oïda dreta. A vegades em parlen massa fluix i perdo part de la informació, aleshores els hi demano que em repeteixin la frase.

Estàs ja 100% recuperat?
Sí, únicament he de fer una revisió cada any per controlar que tot estigui en ordre.

Quines sensacions teniu tu i la teva família quan heu d’anar a fer les revisions?
Sempre que vaig a fer la revisió em sorgeixen dubtes de: i si torna a reaparèixer? i si alguna cosa surt malament?... vaig una mica amb por quan em donen els resultats. Però clar, des de l’any 2000 han passat 16 anys. És molt temps. Per tant, no hauria de tornar a sortir. Però sempre tinc el petit dubte de què pugui tornar a reaparèixer.

Una notícia molt dura per a la família.
Sí. Ells eren més conscients que jo de tot el que estava passant. Per a ells va ser molt dur.

Quan et vas a fer la ressonància anual quines sensacions hi ha a casa?
A vegades estem més nerviosos. Ara mateix recordo una ressonància que em vaig fer fa uns anys. Aquell cop em va acompanyar el meu pare. Jo estava fent-me la prova i ell, a través d’un vidre, va veure els metges fent mala cara mentre miraven uns papers. En un principi ell es va espantar, però després va anar a parlar amb els doctors i li van dir que els fulls en qüestió eren d’un altre pacient. Es va espantar una mica.

Has tingut sempre un bon seguiment per part dels doctors i dels hospitals on t’han tractat?
Sí, sempre tot molt correcte. Ja des de petit a l’Hospital Sant Joan de Déu i després quan em vaig fer major d’edat a l’Hospital Clínic m’han portat un molt bon seguiment.

Hi penses cada dia?
No, hi penso bàsicament els últims mesos de l’any que és quan tinc la ressonància i quan em donen els resultats.

Ara deus tenir la ressonància doncs?
Sí... la vaig fer fa dues setmanes.

Esperant resultats doncs?
Sí, el 22 de desembre me’ls donaran. Espero que tot estigui en ordre.

Esperem que vagin bé doncs. Per acabar... Òbviament més de muntanya que de mar?
Sí. Clarament, tant a l’estiu com a l’hivern. A l’estiu vaig sempre a fer excursions a la muntanya. Acostumem a anar amb la meva família a Núria. A l’hivern vaig uns dies a esquiar.
  

divendres, 9 de desembre del 2016

“Sort d’aquest canvi perquè sinó ara no estaria fent aquesta entrevista"

Agustí Merino Pérez

Tinc 67 anys. Vaig néixer a Berga, lloc on vaig tenir una gran infància. De més gran em va tocar emigrar a Barcelona per estudiar i treballar. Fa 9 anys que em vaig jubilar. M'agrada pintar, dibuixar i veure el Barça. D'aquí poc seré avi. 






Dius que et vas jubilar fa 9 anys, t'esperaves que arribés aquest dia abans d'hora? 
No. Va ser una sorpresa total. Jo no m’havia de jubilar a l’edat dels 65 anys, tenia pensat fer-ho amb 60 anys. Però degut a problemes a l’empresa em va tocar jubilar-me abans d’hora, juntament amb molts altres treballadors. En aquell moment tenia 59 anys... massa jove. La veritat és que no m’ho esperava, va ser com una dutxa d’aigua freda. A partir d’aquell dia moltes coses van canviar i aquí estic, on les circumstàncies m’han portat.


Què t’ha canviat a la vida des d’aquell dia?
Ara amb la jubilació tens tot el dia lliure. Has de fer coses per passar les hores. Si no fas res el dia es pot fer etern. No pots estar al sofà o al bar tot el dia. Per tant vaig decidir que podia dedicar el meu temps lliure a llegir i a dibuixar, dos àmbits amb els que més gaudeixo. El temps passa molt lentament si no fas res.

No t’avorreixes doncs?
No, per sort. En un principi vaig començar a fer cursets i em vaig adonar que anava més estressat que quan treballava. En aquell moment vaig dir que prou, que no podia seguir per aquella línia. Havia de canviar. Ara, fent el que m’agrada, estic feliç, tinc temps per a tot i no demano res més.

Pintes i dibuixes de manera autodidacta, vas a classes, a cursos...
Vaig a un taller que hi ha al carrer Petritxol. Allà hi ha un ambient molt maco i realment m’ho passo molt bé. Hi vaig uns dies a la setmana i hi estic bastanta estona. Els altres dies de la setmana que no estic al taller també vaig a classes d’anglès. Tinc clar que mai no sabré parlar anglès a la perfecció, però gaudeixo molt i aprenc el  suficient com per poder-me defensar.

Recentment has estat ingressat a l’hospital, ens pots explicar exactament què et va passar?
Un dia em vaig començar a trobar malament. Pensava que seria una grip o un refredat normal. Però cada segon que passava em trobava pitjor. Estava estirat al llit i un familiar em va aconsellar anar d’urgències i, com que sóc d’una mútua, se’m va ocórrer anar a una clínica al costat de casa. Una clínica que anteriorment m’havia funcionat. Però aquesta vegada no va ser així. Va ser un nyap, un fracàs total. L’atenció rebuda va ser dolenta i, sort d’aquest familiar en qüestió que va veure que els metges s’equivocaven. Va ser aleshores quan vam decidir anar a un hospital de la seguretat social. L’Hospital de Bellvitge. Sort d’aquest canvi perquè sinó ara no estaria fent aquesta entrevista.

De quina clínica estem parlant?
De la Clínica del Remei.

Canviant de tema. Culer no?
Sí, de tota la vida. M’encanta el futbol i, per a mi, és el millor esport. Ara recordo que quan era petit em passava des de les quatre de la tarda amb els amics fent un partit darrera l’altre. Ens passàvem jugant fins que es ponia el sol. Aleshores, al no haver-hi fanals, havíem de parar. Actualment, com no puc jugar, em toca gaudir veient el Barça.

Dels “tribuneros”?
Sí... una mica sí. A mi m’agrada l’ambient, fer “maranya”, fer merder... m’ho passo molt bé. Abans em posava més nerviós veient els partits. Ara ja veig que no hi puc fer res. El futbol no me’l treu ningú, de moment.

I d’aquí poc sereu un membre més a la família. Com has rebut aquesta notícia?
La veritat és que no m’ho esperava. Nosaltres tenim una filla, l’Eva, i quan sortia el tema en algun dinar o sopar, ella, juntament amb la seva parella, ens deien que no ho tenien previst, que volien viure tranquils... Aleshores quan ens van donar la notícia, ni la meva dona ni jo ens ho podíem creure. Estàvem a punt de ser avis. Però benvingut sigui. Ara ja espero per poder gaudir amb ell.

Ganes de ser avi...?
...Sí, ara sí. A mi m’agraden els nens quan són una miqueta més grans. Tinc ganes que comenci a caminar. Probablement vaig una mica ràpid... però sí, tinc moltes ganes d’estar amb ell.

T’encarregaràs tu de què sigui del Barça?
Sí, de seguida. A aquest nen les pilotes no li faltaran, en tots els sentits.

divendres, 2 de desembre del 2016

"Les històries de carrer també són interessants"


Emili Casellas Ràfols 

  Tinc 22 anys. Vaig néixer a Barcelona. Estic acabant la carrera de periodisme. No sé què seré demà, però el que tinc clar és que lluitaré per aconseguir el meu objectiu: treballar a la ràdio. M’agraden els esports i cada vegada més la política. Sóc amant de les sèries i dels videojocs

 




Dius que no saps què seràs demà però que tens clar que lluitaràs per aconseguir els teus objectius, en aquest cas, treballar a la ràdio. Ets optimista de cara al futur?
Jo sempre sóc optimista en tots els sentits. Sempre intento veure la part positiva de les coses. Crec que és molt important veure el got mig ple i no pas mig buit. Per tant, sí, tot i no saber on treballaré demà, sóc optimista i espero i desitjo treballar a la ràdio. En aquesta vida és molt important lluitar pels teus objectius, és molt important dedicar temps a allò que t’agrada i també és molt important, i no tothom o fa, rebre bé les crítiques. Jo sóc una persona que encaixo molt bé les crítiques. Si algú em diu que no faig bé qualsevol cosa, intento millorar i aprendre. Si t’ho diuen és per algun motiu. Amb esforç tot es pot aconseguir.

Fa molt que tens clar que vols ser periodista?
Fa... mira, ara en tinc 22, doncs des dels 10 aproximadament. Jo quan era petit deia als meus pares que volia treballar a la ràdio. A casa sempre hem estat molt de ràdio. Des de què tinc ús de raó que sempre hi ha hagut alguna ràdio oberta sonant per casa. A mi m’agrada aquest mitjà de comunicació. A més, des de ben petit també m’han dit que tinc bona veu, no sé si creure-m’ho o no... I un altre aspecte que m’ha fet decidir del tot ser periodista radiofònic ha estat la cadena COPE. Fa uns 10 mesos vaig entrar-hi com a redactor en pràctiques i actualment hi treballo els caps de setmana. Clarament m´he adonat de què la ràdio és la meva prioritat.

Dius que t’agraden els esports, per tant intueixo que t’agradaria treballar a la secció esportiva d’una ràdio?
Òbviament, però ja seria molt feliç si treballés en qualsevol altra secció.

Quins esports t’agraden?
Principalment el futbol, el bàsquet i l’hoquei patins. Però m’agraden i podria veure partits de qualsevol altre esport.

En practiques algun?
Ara mateix no. Vaig fer hoquei des dels tres anys, quan el meu pare em va posar els patins, fins als 17. Actualment entreno a un equip aleví, nens de 13 anys.

Quan vas començar a entrenar equips d’hoquei?
Als 13 anys. Va ser aleshores quan em van dir si volia ensenyar a patinar a nens petits. La meva resposta va ser ràpida i clara. Òbviament que sí. Sempre m’ha agradat ensenyar i és molt satisfactori veure com els més petits aprenen i es fixen en allò que tu els hi estàs ensenyant.

Què t’aporta entrenar a nens?
Moltíssimes coses. Aprenc molt. Quan era petit semblava que un professor sempre tenia la raó, era com una figura que mai no s’equivocava. Si un mestre et deia que l’aigua no era líquida i t’ho raonava, te’l podies arribar a creure. Ara mateix me n’adono, com a educador, que moltes vegades m’equivoco i que, per tant, he d’anar molt en compte en intentar transmetre els meus coneixements als nens sense cap error. Jo els ensenyo sobre l’hoquei patins i ells a mi sobre la vida. Amb ells també me n’adono de com canvien els temps, em porto 10 anys de diferència i és sorprenent veure com nens de 12 i 13 anys utilitzen el mòbil millor que tu o saben més de tecnologia.

Canviant de tema, a part de l’esport també dius que cada vegada t’agrada més la política...
Sí. És des de què vaig entrar a la COPE. Jo abans quan mirava el telenotícies em saltava la secció de política. M’avorria. Sempre ho veia igual. Doncs ara que treballo amb política dia sí i dia també veig que no és tan avorrida com em pensava. És tot just al contrari, és molt divertida. Crec que és un àmbit que si no hi estàs directament en contacte et pot semblar pesat i repetitiu, però a la que ho comences a seguir diàriament té el seu “puntillo”.

Per què obres un blog?
A mi a la Universitat m’avisaven de la importància d’obrir un blog o d’escriure diàriament en algun lloc. No li vaig donar importància. Però l’altre dia la meva parella em va proposar obrir-lo. En un principi em vaig negar, però posteriorment vaig veure que podia ser una bona idea. Així que vam decidir tirar endavant amb aquesta iniciativa.

Quin objectiu tens amb la creació del blog?
Tenim un objectiu molt senzill. Donar a conèixer el punt de vista de molta gent. Les històries de carrer també són interessants. Hi ha persones que ja han estat entrevistades 30.000 vegades o gent que posant el seu nom a Google t’apareix tota la seva vida i miracles. Nosaltres no ens fixem amb aquest perfil. Amb aquest blog volem presentar històries personals que poden interessar a qualsevol que llegeixi la entrevista.